Baixo corrent les escales i de cop –PLOF!- m’entrebanco i
baixo els esglaons que em quedaven rodolant. Em cau tot el que portava: el
moneder, les claus, el mòbil, un parell de mocadors i una fotografia vella i
feta un cromo. “Almenys no m’he trencat el cap”, penso.
Recullo tot el que portava i em quedo mirant un moment la
fotografia. Hi surto jo, amb jersei, guants i una bufanda, i un amic meu, que
també va molt abrigat. Ens vam fer la fotografia fa tres mesos, però sembla més
vella perquè sempre la miro i la toquetejo. L’hauria d’haver llençat fa temps,
però no en sóc capaç.
M’aixeco i surto per la porta. Són les cinc i deu minuts
de la tarda. “Em matarà” penso. “Li vaig prometre que aquest cop seria
puntual.” Em poso a caminar amb pas lleuger, però he de parar per fer-li cas a
un semàfor. Mentre espero el moment de continuar, penso en la fotografia.
Aquell dia no estàvem fins cap dels dos, però tot i així
vam tenir l’esma per quedar i anar a fer un volt. Vam anar a parar al lloc de
sempre: el Passeig de Gràcia. Un lloc ple de gent, botigues, i, en l’època
nadalenca, de llums de tots colors. La gent ve i va, es dóna empentes, parla
amb els seus coneguts, es carrega els braços de bosses de totes les botigues
del carrer.
Anem passejant, i a mida que avancem ens anem ajuntant
més, per culpa de la gent i del fred. Passem per davant d’una botiga amb una
roba molt mona i em paro a mirar l’aparador.
-Podem entrar? Només serà un moment. Si us plau...- li
pregunto.
-D’acoooooooord- em respon.
Entro a la botiga i em poso a mirar la roba. Tot em crida
l’atenció, i agafo de tot per emportar-m’ho a l’emprovador. Em començo a provar
roba, però la talla és tan minúscula que l’única cosa que m’entra és un suèter
de la talla XL. A mi ja m’està bé, perquè m’agrada la roba ampla, però hi havia
coses molt maques. Surto de l’emprovador i em diu:
-Si que has trigat no?
-Sí, és que les talles eren minúscules i no m’hi cabia
res. L’únic que m’he pogut posar és aquest suèter. Què et sembla?
Em mira. Em repassa de dalt a baix, amb una mirada entre
curiosa i juganera, i em respon:
-Et queda bé.
-Només bé?- li pregunto.
-És que saps el que passa?- em diu.- Que a tu et queda
tot bé.
Em ruboritzo, li somric, li dono les gràcies i em torno a
canviar. Quan surto de l’emprovador, vaig a la caixa i pago el suèter.
Aleshores anem a una cafeteria a berenar alguna cosa. Ell es demana un cafè i
una magdalena, i jo em demano una xocolata amb xurros. Mentre berenem, parlem
de coses sense importància, de coses banals, i quan acabem i ens disposem a
marxar, em diu:
-Tens sucre a la cara.
-Ah sí? On?
-Aquí, als llavis- em diu, i m’acaricia la boca per
treure’m el sucre. A poc a poc, es va inclinant cap a mi i em fa un petó. Ens
morregem durant una estona, i de cop em separo i li dic:
-Però què fas?! Que tens nòvia xaval!
-Mentre et feia petons no semblava que t’importés.
-Ja, però... som amigues i...
M’interromp amb un altre petó. I després un altre, i un
altre, i així tota la tarda, fins que hem de tornar cap a casa. Em diu que ens
fem una foto (la que porto a la butxaca) i m’acompanya fins a la porta de casa
meva.
-Això no es pot repetir- li dic-. Ella és amiga meva...
-Ja- em respon, i marxa.
El semàfor ha canviat fa estona, i he anat recordant tot
això mentre vaig al lloc on he quedat. El veig de lluny, el saludo, s’apropa, i
fa el que fa tres mesos que no es pot repetir: em fa un petó. Anem cap al
Passeig de Gràcia, com hem fet quasi cada tarda des de fa tres mesos. La meva
amiga no ho sap. No ho pot saber. Ella no ho entendria.
Què us ha semblat? Teniu alguna suggerència per a la següent història?
Espero que us hagi agradat!
Anna